Classificat com a: Uncategorized | Etiquetes: Ajuntament, Bloc, la Vall d'Uixó, valencianisme
El bipartidisme no és bo. L’alternança entre dos forces polítiques provoca acomodament, interessos personals i aprofitament de les administracions públiques. El bipartidisme oferix sempre les dos cares de la mateixa moneda. El bipartidisme és votar en contra d’una proposta només perquè la proposa l’altre. És la banalització de la política i la gestió pública. És l’enfrotament estúpid i a tota hora perquè sí. És ser incapaços de donar la mà de l’adversari, polític, i dir-li que eixa és una bona idea.
A la Vall en la pràctica tenim dos partits, el PSOE i el PP. Si l’un diu que fa sol l’altre dirà que està núvol, siga cert o no. I així no avança el poble. Sempre les mateixes baralles i discussions, la seua avorrida bronca permanent que fa que no vulguem saber res de la política. Però segurament hi ha una altra cosa de fer les coses.
Hi ha gent que no entenem la política com un negoci personal sinó com una manera de millorar el nostre poble. Gent que voldríem ser la veu de tots i treballar per acords entre tots. Gent que voldríem escoltar les propostes de les altres formacions, analitzar-les, i si són bones, tirar-les endavant entre tots. Hi ha gent que estem cansats de sempre les mateixes bronques, ja ho deia. Hi ha gent que no volem aprofitar-nos sinó servir al poble.
Afortunadament hi ha gent així. És qüestió de trobar-los, nosaltres, la gent del Bloc de la Vall, sabem que al 2007 ens vam equivocar. Vos demanem perdó, i creieu-nos que ho sentim més que ningú. Pròximament vos donarem explicacions i vos tornarem a demanar la vostra confiança. Perquè creiem, ara sí, que entre tots anem a poder. Perquè volem ser representats dels ciutadans i no una colla de gent que discutix per problemes personals als plens. Perquè volem parar-nos a escoltar els vostres suggeriments al carrer, saber què creieu que està mal a la Vall. Volem escoltar-vos, volem que ens utilitzeu per millorar el poble. Volem treballar per millorar el poble. Tot això només serà possible si vosaltres voleu. Si tu també creus que fa falta renovació i aire nou, tens un lloc al nostre costat.
Seria estúpid dedicar-me a escriure més ratlles i ratlles sobre la ponència estratègica del Bloc, molts ja se n’han referit al tema i hi ha opinions per a tots els gustos. De fet, en este blog no pretenc esdevindre un pensador més d’eixe think tank enorme que té el Bloc a la xarxa. No m’agradaria allunyar-me del que he viscut i visc més personalment.
Quan me vaig afiliar al Bloc a inicis del 2006 no m’afiliava al partit amb el qual havia col·laborat a les eleccions locals del 2003. Aquella força valencianista, que venia bé que era la veu dels valencians, a qui li parava tan bé el color taronja, no estava enlloc. M’afiliava a un partit que atravessava moments de canvi, difícils, ho sabia des de fora. Els seus anuncis en roig i blanc als diaris em resultaven una de les coses menys atractives que podria haver vist mai. Obviant, però, la imatge i sabedor que allò que importa és l’interior. Em vaig afiliar al Bloc. Vindrien temps difícils, sobretot el Compromís i l’humiliació i insult que suposava per al Bloc la manera com ens va tractar EUPV-PCE, però vam resistir al partit. Eixes eleccions locals suposaren un segon cop, dur, per a mi. Al 2003 un centenar de vots ens va privar que Antoni Fas fóra el primer regidor nacionalista a la Vall, i ara, quatre anys després, ni amb el pacte amb l’Esquerra Unida d’Olímpia Aznar ho aconseguíem. Al 2003 vaig plorar molt, al 2007 vaig mirar les cares dels meus companys i em va saber immensament greu per ells, i els vaig anar a buscar els entrepans i els vaig tractar d’animar. Antoni sempre somreia, i eixa nit també somreia. Els vaig jurar que al 2011 estava tot guanyat, que no patiren.
Durant un any vaig estar allunyadíssim de la política activa, centrat en la finalització dels meus estudis (cosa que no trau que fóra una de les mosques colloneres del darrer Congrés del Bloc Jove, un dia parlarem d’això), mentre el Bloc continuava el seu viratge cap a eixe amplíssim espectre de població que es disputaven EUPV-PCE i el PCPE.
Acabades les tasques que em tenien tan preocupat vaig retornar amb ganes al món polític, primer, donant el meu suport a la gent del Bloc Valencianista de cara a valencianitzar un partit que no sabíem ben bé on anava i que necessitava de missatge propi i amb voluntat de masses ràpidament, i després amb la realització del Congrés del Bloc Jove de la Plana Baixa, trencant un periode d’anys i anys sense Executiva Comarcal, en teníem una de real i present. Aleshores, és a dir, ara, arribava la ponència i tot el debat precongressual. Malgrat que Morera ja m’havia tranquil·litzat durant els darrers premis Octubre, el llegir el que anava a ser el full de ruta del Bloc em va traure un pes enorme del pit.
Ja era hora.
Sembla que el Bloc vaja camí de ser el d’aquell camí esperançador del 2003, aquell de la il·lusió. Aquell que treballava en positiu, aquell que fugia de ser una crossa de ningú. Serà el Congrés de la tornada al valencianisme, que em perdone Albert Llueca –a mi sí que m’agrada–. El Congrés que molta gent esperàvem, el canvi d’imatge que necessitàvem. L’inici de la cursa al 2011 i de saber que hem d’arribar on mai havíem estat i caminant i decidint sols.
Vos deixe amb Morera parlant sobre el Congrés.
